Aquest llibre el vaig descobrir gràcies a la iniciativa de la Generalitat de publicar extractes de diversos gèneres literaris al metro de Barcelona. Des del primer moment em va donar bona impressió, que es va confirmar en llegir-lo.
El plantejament no se centra en la incògnita de què passarà al final, perquè la narradora ens diu des del principi que tracta de la fi d’un patriarcat. Com en “Crónica de una muerte anunciada”, de García Márquez, el focus es dirigeix cap a “com passa”, no cap a “què passa”.
Quelcom que m’ha paregut molt remarcable és la manera d’incorporar els diàlegs dins del monòleg de la narradora, que aconsegueix una naturalitat sorprenent.
Els que el van sentir diuen que semblava penedit del tot i que no parava de dir a la mare que si ella marxava ell moriria poc després, que em perdonis, que em perdonis, que tot això ja no tornarà a passar mai més, que em curaré, que t’ho prometo que em curaré. Sogre, no me la treguis si no vols acabar amb mi, per Déu i per tots els teus avantpassats, ja m’he acostumat a ella i vull que sigui la mare dels meus fills. Què faré amb aquest nen si el deixeu sense mare?
En tot el llibre no hi ha ni un sol guió llarg i quasi no se’ls troba a faltar. Sí que és veritat que de vegades es fa difícil seguir qui diu què i la puntuació trobe que es podria discutir en alguns punts, però són assumptes més aviat subjectius.
Un altre passatge:
Ja faltava poc per acabar i Mimoun havia mirat de gairell, tot tancant un ull, la filera que havia fet per confirmar-ne la rectitud, quan l’oncle va dir i què, que no et deu trobar a faltar, la teva dona? Tot hauria estat ben normal si l’oncle no hagués continuat i no hagués especificat a quina mena d’enyorança es referia. Sí, home, ja m’entens, les dones quan són verges no ho necessiten, però si ja s’havia acostumat a la teva…
Per últim, hi ha un punt d’inflexió realment interessant que Najat marca amb un nus d’enllaç. Es tracta de la negació per part del pare que el que està vivint siga el seu destí vertader. Ho diu diverses vegades i el lector ho reconeix com un pensament del pare. Tanmateix, més endavant, la seua fill diu exactament el mateix: el que està vivint no és el seu destí. El lector aquesta vegada s’adona que alguna cosa ha canviat. Situacions i personatges diferents es posen un enfront de l’altre gràcies a una mateix expressió. Així es reforça el contrast de punts de vista i s’apunta cap a la transformació de la protagonista.
del.icio.us
todos mis posts
Ningún comentario